El relat del perquè de tot plegat difereix en funció dels interessos econòmics, socials, polítics o culturals que defensem.
Els sindicats, en general, no analitzem les desigualtats socials de la mateixa manera que les patronals. En aquesta pugna pel relat, sovint el sindicats i l’esquerra no aconseguim contrarestar els arguments de la patronal. De raons n’hi ha moltes. La predisposició d’una part important dels mitjans de comunicació de fer seu el discurs de l’empresariat hi té a veure, però també perquè la patronal s’escuda en arguments intuïtius de fàcil comprensió.
Un exemple clar és el de les pensions. Com que l’esperança de vida creix i la natalitat disminueix, sembla inqüestionable que calgui retallar les pensions.
Encara que la causa – efecte d’aquest enunciat és fals, argumentar que el problema no és demogràfic -sinó de model econòmic i productiu- és més complex i amb menys capacitat per convèncer amplis sectors de la societat.
Cada cop és més habitual que només amb números expliquem els conflictes socials. Les dades i les gràfiques ens ajuden a entendre la realitat, però no poden substituir l’anàlisi, la interpretació i les decisions que prenem com a societat.
Quan allò que preval és la fredor dels números, el futur de les pensions o de la qualitat i la universalitat dels serveis públics es redueix a un afer exclusivament pressupostari. D’aquesta manera tot queda en una qüestió de diners i no de persones. I és en l’àmbit dels diners on els neoliberals sempre guanyen, també argumentalment, perquè és el seu món. Un món on només hi ha beneficis econòmics. Un món on les persones no som ni els protagonistes de la vida ni tampoc els subjectes de drets.
Sortir del marc mental de l’ortodòxia econòmica és clau. Els serveis públics no poden ser tractats des d’una lògica economicista sinó humana. El caràcter estructural dels serveis públics i els béns comuns no és una qüestió de diners, sinó de benestar col·lectiu. Les persones som el subjecte protagonista principal, no només com a beneficiaris dels serveis públics, sinó perquè sense vida digna no es pot parlar de societat ni de democràcia plena. Perquè els diners hi són i quan ha calgut s’han imprès. Només fa falta que el Banc Central Europeu ho decideixi. Així és la política.
Els efectes del model econòmic especulatiu i desregulador dels 80’ va dur-nos a la crisi de 2008 amb importants retallades als serveis públics i al sistema de protecció social que encara patim. Una lògica inscrita en menystenir les persones i tractar les retallades com si fossin una simple qüestió numèrica. Perquè quadrar els comptes era més important que garantir una vida digna. I és que a diferència de la minoria adinerada que pot comprar serveis bàsics al mercat, la majoria de la societat només podem aconseguir-los per mitjà de l’estat del benestar.
L’estat de benestar és la xarxa de protecció social que ens garanteix a la majoria poder viure. Retrocedir cap a societats més polaritzades, amb índex de precarietat, empobriment i gentrificació cada cop més evidents, són un perill en tots els sentits. El feixisme és a l’aguait.
Per això les polítiques públiques són les que han de sobreposar les persones als números. Són les que han de permetre que el benestar sigui abans que un compte de resultats.
I és possible si es vol. D’ençà del 2015, el Banc Central Europeu (BCE) ha comprat deute dels estats de la UE per valor de 7 bilions d’euros. Són diners que no existien i que el BCE ha imprès. Això fou una decisió política. Com també la de mutualitzar deute per primera vegada a la història de la UE. O la de congelar el pacte d’estabilitat i creixement per a que els estats no superin el 3% de dèficit o 60% de deute públic. I encara més. També fou una decisió política l’aval de la Comissió Europea per fixar el preu màxim del gas, adoptat per Portugal i l’Estat espanyol.
És a dir, quan convé la política se sobreposa als mandats del mercat. L’economia passa a segon terme i no passa res. Al contrari, es prioritzen els interessos de les persones per sobre els del capital.
La concentració i acaparament de la riquesa a nivell mundial en cada cop menys mans i la consolidació d’oligopolis d’informació, producció i distribució afecta greument les nostres condicions socials i laborals. També polítiques i culturals. Garantir les nostres condicions materials amb dignitat ens permet bastir societats políticament democràtiques i culturalment respectuoses.
El benestar de les majories, on no se supeditin els interessos d’unes minories, és una obligació de tots i cadascú de nosaltres.
I la lluita per guanyar el relat amb arguments que descriguin la realitat que volem canviar és essencial.
Sergi Perelló i Mir
Secretari general de La Intersindical
