Article d’opinió d’Aniol Soler, responsable de Comunicació de la Unió Territorial de Comarques Gironines.
Passades les eleccions municipals i les valoracions sobre el nou mapa municipal és moment de fer un balanç curt i de fons. Pinten bastos. Encetem una etapa que previsiblement patirem molt; a nivell estatal comencem a veure l’ombra de PP i Vox cobrint cada vegada més el mapa polític. I previsiblement això significarà passar de lleis i mesures insuficients a lleis i mesures clarament agressives. No s’albiren bons temps per le classes treballadores, i molt menys per les classes treballadores de les nacions sense estat del Regne d’Espanya.
Això ens ha de fer veure que la necessitat de bastir una estructura sindical forta torna a ser d’urgència. Sempre és útil, pels treballadors, apostar pel sindicat; però a vegades el miratge de les forces progressistes a les institucions pot fomentar la idea que “ells” resoldran els nostres problemes. Hem vist per activa i per passiva que no és així, i que els treballadors no en fem prou amb els partits d’esquerres per avançar, ni quan estan al govern. Les institucions, amb els seus límits, són necessàries per fer avançar els nostres drets, però no són l’únic camí. És des d’aquestes mateixes institucions que altres vegades se’ns han retallat drets, i ara tornem a veure curves a l’horitzó.
Ens cal doncs reforçar la nostra institució principal que és el sindicat: els serveis jurídics, el discurs, la caixa de resistència, els militants… i fomentar una afiliació amb autoestima, esperançada i amb ganes de lluitar. Aviat és dit! és cert, però és un camí ineludible. Els treballadors de Catalunya no podem fiar-ho tot a les administracions de l’estat o en associacions i entitats de la societat civil. Tot això és imprescindible, però al final som nosaltres mateixos qui millor ens podem defensar a través de l’acció col·lectiva del sindicat.
Hem d’entendre el sindicat com una institució permanent. Un poder no subjecte als vaivens de la política institucional, un poder a través del qual defensar-nos de la dreta i amb el que pressionar a l’esquerra. Centrem els nostres esforços en aquest projecte i animem a tothom a formar-ne part. La desafecció és comprensible – i fins i tot compartida- però no sembla el millor pla de futur. Comença un nou cicle i l’esperança l’haurem de construir amb treball i dedicació, perquè ningú ens la regalarà. Cadascú des de la seva posició i aportant amb el que pugui per construir el sindicat nacional i de classe!
