No fa gaire, la premsa es va fer ressó d’un estudi encarregat per la Cambra de Comerç de Lleida sobre la deslocalització d’empreses. Treball força rigorós però amb alguna errada de dates i conceptes que sobta vista la qualitat del conjunt.
Es veu clarament que en el període estudiat, 2015-2020, hi ha hagut un major nombre d’empreses que han canviat la seu social, han marxat, que a la resta de Catalunya. Tarragona està en situació similar no tant preocupant. I el mateix passa comparant la demarcació amb altres províncies de l’Estat amb similar densitat empresarial.
El nombre d’empreses és de 428, quedant un saldo negatiu de 87, equivalent al 3,20% de les empreses amb dades 2020. Hi ha un repunt, 2017-2018, coincidint amb moviments de caire purament polític, però la tendència és sostinguda.
La major part, 39,4%, es desplaça a Barcelona, el 14,4% a Osca i el 14% a Madrid, per no moure’ns dels dos dígits, seguirien Tarragona i Saragossa. Òbviament els motius no són coincidents, infraestructures, ma d’obra, clients, suports, sinèrgies cas de Barcelona.
Dumping fiscal (succesions i donacions p. ex) i subvencions en el cas de Madrid, la major part de deslocalitzacions son d’empreses de gestió immobiliària. I en el cas d’Osca parlem d’empreses del sector agrícola i ramader, l’estudi ens assenyala el sòl i avantatges de tipus administratius com a motius més rellevants.
Els desplaçaments a Osca se situen bàsicament a La Franja i en especial a La Llitera, estem parlant de distàncies entre 20 i 30 Km de Lleida ciutat. Cal tenir en compte també les importants inversions en agroalimentari p. ex de Bon Àrea a Saragossa, 400 mil·lions d’euros. O la forta inversió del Grup Pini a la Llitera, bàsicament per exportació especialment porcí cap a Xina. No entraré a valorar el model però sí vull subratllar que estem parlant de grans inversions en un mercat global. I un desplaçament del sector estratègic a Ponent, agroalimentari, cap a l’Aragó. Cada cop és més habitual veure autocars d’empreses fent el viatge entre la Llitera i Lleida ciutat, i no només en temps de collita, que també. Tot plegat gestionat sovint per ETT’s vinculades als grans grups econòmics i d’interès.
Podriem entrar en un canvi significatiu pel que fa a l’estructura productiva i econòmica de Ponent, amb un risc que ja s’apunta a l’estudi, que Ponent quedi entre dos “hubs” logístics molt potents, eix mediterrani i eix central, i es quedi en “terreny de ningú”.
Hi ha molts deures a fer i no massa temps per fer-los.
