El febrer de 2002 Lear, l’empresa de fabricació de complements per l’automoció, tancava i acomiadava 1.300 treballadors, especialment dones. D’ençà de llavors i fins el 2018, desenes d’empreses instal·lades al país van marxar. Valeo, Derbi, Honda, Delphi, Sharp, Samsung, Braun o Grundig, per exemple. Era la famosa deslocalització, concebuda com l’epíleg del procés de transformació del model productiu català iniciat després de la crisi de 1995. A partir de llavors, Catalunya va fiar-ho quasi tot als serveis i al turisme de masses. D’un sector industrial amb un pes relatiu important es va passar a un altre de serveis, especialment vinculat a la construcció, l’hostaleria i el turisme. La conseqüència és que en les dues últimes dècades el sector manufacturer ha perdut 141.000 treballadors i el valor afegit brut de la indústria ha caigut del 25% (2000) al 16% (2020).
Ara, després de dos anys des que Nissan anunciés que tancava, encara no sabem què se’n farà de les instal·lacions. Sembla, a més, que els terrenys de la Nissan els podria ocupar una multinacional de la logística. Una aposta contrària a consolidar un model productiu industrial.
A la Seat el cotxe elèctric obre la porta a acomiadaments massius. Això vol dir que cal reciclatge professional per evitar l’exclusió de milers de treballadors i treballadores d’un mercat laboral canviant i cada cop més tecnificat. Però tot just el macrocentre de formació professional de l’automoció de Martorell, buit des de fa 7 anys, ha iniciat els tràmits per començar la seva activitat.
En l’àmbit sociolaboral, les conseqüències han estat més precarietat, més temporalitat, sous baixos, baixa qualificació i índexs d’atur inadmissibles. Un patró socialment insostenible i un model productiu mancat d’autonomia i de futur que s’allunya, cada vegada més, del valor afegit que suposa la innovació i la tecnologia sostenibles.
Aquest context exigeix abordar la reindustrialització com un objectiu estratègic a llarg termini que interpel·li no només el govern, sinó també a tots els agents econòmics i socials.
Un objectiu de país, àmpliament consensuat i immune al canvi de color polític del govern, en la forma que sigui, però que no quedi arraconada en qualsevol calaix com molts pactes nacionals per la indústria.
Però per recuperar la indústria sostenible com a eix vertebrador de l’economia catalana no n’hi ha prou en convertir aquest fita en un objectiu estratègic de país, sinó que cal incloure en l’equació la dimensió social d’aquest procés. No serà possible revertir l’actual model econòmic de serveis d’escàs valor afegit sense garantir el drets laborals dels treballadors, però tampoc sense guanyar-ne de nous: Sous justos, estabilitat laboral, formació permanent, conciliació familiar i jubilació digna.
És impossible vertebrar un model productiu sostenible de base industrial inserit en els fluxos tecnològics globals amb una classe treballadora precaritzada, com l’actual, fàcil de reemplaçar i fàcil i barata d’acomiadar amb legislacions com la darrera reforma laboral.
L’aposta per convertir el sector manufacturer en l’epicentre de l’economia només té futur si comporta crear llocs de treball de qualitat, que són aquells imprescindibles per a garantir la viabilitat del projecte industrial i que els empresaris no poden substituir fàcilment, perquè són la clau que garanteix el futur de l’empresa.
Però la urgència de bastir un procés sostenible de reindustrialització de matriu social topa amb el mur. Un bloc de formigó anomenat “comunidad autónoma”. El poc poder polític que tenim està sempre qüestionat, judicialitzat i repressaliat quan planteja canvis de marc per millorar les nostres vides. I en matèria de legislació laboral, aquest poder és nul. Per tant, el repte de capgirar el model productiu amb les mans lligades a l’esquena de l’Estat espanyol esdevé majúscul.
L’Estatut d’Autonomia ho certifica amb una transparència que fa feredat. Tot i que l’article 139 reconeix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’indústria, l’apartat 2 del mateix precepte rebaixa la concessió advertint que correspon a la Generalitat la competència compartida amb l’Estat espanyol sobre la planificació de la indústria, en el marc de la planificació general de l’economia. És a dir, Madrid pot vetar qualsevol programació industrial dissenyada des de Catalunya si considera que viola els objectius estratègics de l’economia espanyola.
Si a més els fons new generation es destinen a monopolis i a consolidar privilegis, en lloc de projectes industrials amb valor afegit, i apostem per macro esdeveniments esportius estacionals continuarem aprofundint en un model que va en la direcció contrària al benestar col·lectiu.
Sergi Perelló i Miró
Secretari General de La Intersindical
